Les estades formatives en el context d’uns estudis superiors són un moment clau per definir el desenvolupament professional de la persona que les realitza, ja que s’hi desenvolupa un factor clau, l’esperit crític.
A priori, les estades poden semblar una pèrdua de temps, atès que es comença per un rol més passiu, el d’observador, i a poc a poc es van adquirint coneixements i eines que permeten agafar empenta i ser proactiu en el desenvolupament d’aquestes. La tasca d’observador no només se centra a analitzar cada moviment que duu a terme el teu tutor/a, sinó que el rol d’observador va molt més enllà. Es podria dir que s’esdevé un investigador. És clau que la persona que durà a terme unes estades formatives tingui clar allò que vol analitzar i observar. A més, cal que estableixi una xarxa de relacions potent, per tal que els diferents agents que conformen una institució expliquin lliurement el que n’opinen. A partir d’aquí, l’investigador ha d’elaborar el seu propi relat tot considerant i tenint en compte l’esperit crític, i gràcies a aquest es podran fonamentar unes conclusions, i si s’escau, unes propostes de millora que ajudin a la institució.
Aquest relat s’emmarca en les estades de l’itinerari d’Ensenyament especialitzat del màster en Educació, en què s’havia d’efectuar unes estades formatives en un centre en el qual es tractessin i fomentessin l’atenció a la diversitat. En aquest cas es va decidir d’efectuar-les a l’Escola Andorrana d’Ordino amb el psicopedagog del centre. En aquestes es va poder reflexionar, entendre i repensar com el sistema educatiu andorrà atén la diversitat mitjançant un document de referència com és el document elaborat per Booth i Ainscow (2005). En aquest s’especifica que la inclusió als centres educatius s’ha d’efectuar a partir de l’estudi de tres dimensions: (1) la creació de Cultures inclusives, (2) l’elaboració de Polítiques inclusives i (3) el desenvolupament de Pràctiques inclusives. En el marc d’aquestes estades formatives es va decidir d’emprendre l’anàlisi de la primera dimensió tot elaborant un qüestionari, a partir de Booth i Ainscow (2005), en el qual es recullen en vint-i-quatre preguntes totes les competències i indicadors establerts en aquest document. A més, s’ha tingut en compte que tots els membres de la comunitat educativa puguin respondre. Així doncs, s’ha creat tres enquestes per adaptar el vocabulari i la complexitat de les preguntes a tres col·lectius diferenciats, com són (1) el personal del centre, és a dir, l’equip directiu, el/la psicopedagog/a, els/les mestres tutors/es, els/les col·laboradors/es educatius/ves, els/les mestres especialistes, els/les mestres de suport, el personal de la Fundació Privada Nostra Senyora de Meritxell, el personal administratiu i els/les col·laboradors/es administratius/ves; (2) les famílies, i (3) els infants de tercer cicle de primera ensenyança.
La participació a l’enquesta ha estat clau per identificar les debilitats del sistema i per elaborar propostes de millora a curt i llarg termini. Les principals conclusions s’han centrat en la manca de formació per part dels equips docents per respondre a les necessitats de tots els infants. Igualment, tant el personal de l’escola com les famílies han destacat la pèrdua de contacte entre ambdues parts accentuada per la pandèmia de la Covid-19. Per tant, s’han de desenvolupar mecanismes i estratègies per tal que els dos col·lectius que més influeixen en el creixement dels infants recuperin les bones relacions. Un altre punt a destacar és la complexitat que suposen els butlletins de notes. Els docents consideren que introduir les dades al sistema informàtic actual és una tasca complexa i feixuga, accentuant a més la complexitat de la redacció de les competències, les quals són massa tècniques i difícils d’interpretar per les famílies. El sistema PERMSEA es va implementar ara fa deu anys. No obstant això, encara queden famílies i infants que no entenen el sistema competencial, i de retruc, l’avaluació de les competències esmentades. És a dir que caldria tornar a fer pedagogia sobre que és el PERMSEA a les famílies i als infants. Un altre aspecte que preocupa sobre l’atenció a la diversitat (que no només es destaca fruit dels qüestionaris, sinó que s’ha percebut després de diferents converses amb professionals de l’educació, amb la visita de professores en el marc del màster i per l’observació pròpia) és la situació de la Fundació Privada Nostra Senyora de Meritxell. La rotació permanent de personal, el clima laboral i les condicions que se’n deriven, entre d’altres, suposa des de fa temps un problema per a les escoles, ja que els i les professionals de la Fundació no disposen de les eines ni l’empenta per desenvolupar la seva tasca professional de la millor manera. Per tant, aquesta ha de ser una prioritat en els següents anys, i és la d’intentar resoldre aquest conflicte entre la Fundació i el personal d’aquesta, tot prenent mesures pensades i destinades als infants que ho requereixen.
Aquesta primera pinzellada pretén evidenciar el rol dels i les estudiants en les pràctiques educatives, un rol que no ha de ser passiu, sinó que ha de ser proactiu i amb la mirada crítica en tot moment per tal d’intentar millorar la seva estada i la institució que l’acull. Sovint les institucions requereixen una mirada externa que detecti aquells aspectes que no acaben de rutllar i que precisen ser millorats, i aquesta mirada l’ofereixen, entre d’altres, els i les estudiants que s’estan formant en les innovacions que han de portar cap a una societat més inclusiva, accessible i equitativa.
Arnau Solé Sánchez
Estudiant del màster en Educació a l’UdA