ENTREVISTA A UN TITULAT D’INFORMÀTICA DE L’UdA
Marc Gómez és un andorrà de 33 anys que l’any 2012 es va diplomar en Informàtica de gestió per la Universitat d’Andorra (UdA). Des de Kitchener (Ontario, Canadà), on treballa com a Senior Software Engineer per a Google, ens explica com es va començar a interessar per la informàtica, com va ser el seu pas per l’UdA i com ha evolucionat professionalment fins a arribar a formar part d’una de les multinacionals més grans del món.
Per què vas decidir estudiar informàtica?
La meva mare sempre em deia que havia nascut amb un ordinador sota el braç. Vaig començar a endinsar-me en el món de la informàtica ben d’hora, amb uns 9 anys, amb el Word i navegant per Internet, i més endavant em va començar a fascinar tot el que són les pàgines web i la programació. Per poder endinsar-m’hi, amb 15 anys ja vaig començar a arreglar ordinadors i a buscar feines de tècnic, i a casa vaig començar a aprendre llenguatges com ara PHP, SQL, HTML, etc., de manera que aviat vaig tenir bastant clar que volia dedicar-me a la programació.
Per què vas triar la Universitat d’Andorra?
Van ser diversos factors. Un d’ells va ser la proximitat, el fet que em permetés no haver de marxar de casa. De fet, tot i que no ho diríem ara, mai he estat una persona de voler estar lluny de casa, sinó que m’agrada tenir la família a prop, la comoditat i, sobretot, no m’agrada perdre temps amb els desplaçaments. També recordo que vaig assistir a una de les portes obertes per conèixer com era la universitat, i des que hi vaig entrar vaig sentir que m’agradaria. I després, el que em va fer acabar de decidir és que sigui una universitat petita, cosa que et permet molta proximitat amb els professors.
Què recordes dels anys de carrera?
L’experiència, en resum, va ser bona. Una de les coses que vaig trobar a faltar és que no hi hagués més rivalitat entre estudiants, perquè jo soc una persona a qui li motiva molt la competició, i m’hagués agradat més competitivitat a l’hora d’anar fent les tasques. M’hagués ajudat a anar més lluny i a tenir més reptes. Però això no treu res de la bona experiència que vaig viure. Evidentment, vaig aprendre tota la base, que és el més important i a la qual moltes vegades no li donem la importància que li hauríem de donar. Un altre punt positiu que recordo és que vaig sortir de la universitat amb feina, i això va ser ideal, perquè encara no havia acabat l’últim any que ja estava fent mitja jornada a Andorra Telecom.
Això és molt positiu, però a vegades pot ser un motiu per no acabar la carrera…
Jo, vist amb perspectiva, als estudiants que estiguin en aquesta situació els diria que hi ha temps per treballar, hi ha temps per agafar experiència i, per tant, la meva recomanació és que si estan a prop d’acabar la carrera, l’acabin. Perquè ja ho tindran fet, i després ja passaran a la següent etapa.
Com va ser la teva primera experiència laboral a Andorra Telecom?
Vaig aprendre moltíssim. Vaig estar-hi uns quatre anys en total i en tinc molt bon record, perquè al departament de Recerca i Desenvolupament vaig tenir l’oportunitat de fer coses molt interessants i de treballar amb tecnologies punteres. Però la llàstima era que moltes vegades no teníem prou suport per tirar els projectes endavant. És evident que en un departament així no tot el que fas s’ha de materialitzar, però penso que potser en aquella època no se li donava prou importància.
I quin va ser el següent pas?
El 2013, amb la meva parella, vam decidir agafar-nos un any sabàtic i vam plegar tots dos de la feina per viatjar pels Estats Units i el Canadà en furgoneta. A la tornada vaig establir-me com a autònom per fer projectes per a clients directes, i més tard vaig tenir l’oportunitat de tornar a treballar a Andorra Telecom.
Però vas decidir tornar a marxar…
L’experiència del viatge va ser una mica el detonant. Ens va fer veure que el que volíem era sortir del nostre gran petit país i provar noves coses a nivell professional. En aquell moment ja vaig veure que si em quedava a Andorra Telecom o en empreses del país, arribaria aviat al meu sostre. Vam marxar el 2016 cap a Chicago, sense feina, sense visat, sense res… Va ser tot a l’aventura. Vam passar-hi uns tres mesos, i després, a través d’un familiar, vam traslladar-nos a Mont-real (Quebec). Al cap de molt poc ja vaig trobar una feina, i així començava l’aventura al Canadà.
Vas començar a treballar en una start-up…
Es deia AmpMe. Era una aplicació de música, i em va permetre viure de primera mà el que és una start-up en tots els sentits: quan vaig entrar-hi, tot just acabaven de reunir 8 milions de dòlars de finançament, i vaig començar de desenvolupador d’aplicacions d’iOS, però vaig anar creixent ràpidament, involucrant-me en moltes altres tasques. En poc temps l’empresa va passar de 6 a 25 empleats, i vaig viure tot el creixement exponencial que va tenir, fins que en algun moment es van començar a prendre decisions que no funcionaven: els diners es van començar a acabar i la gent començava a marxar, com jo també vaig fer al cap de gairebé tres anys.
I com continua l’aventura?
Això era a finals del 2018, i vam decidir tornar-nos a agafar un altre any sabàtic, per viatjar per Amèrica del Sud en autoestop. Després vam tornar a Andorra uns mesos, però ja teníem clar que volíem tornar al Canadà, i a finals del 2019 ens vam tornar a posar a buscar feina.
I va ser quan vas fitxar per Google?
De Google, ja feia temps que rebia correus dels seus reclutadors, i en aquell moment em van tornar a contactar i tot encaixava, perquè no tenia feina i tenia pensat tornar-hi. Vaig anar a fer les entrevistes i vaig tornar a Andorra, i llavors va passar el pitjor: em van dir que em volien però que no tenien vacant per a mi. Mentre esperava que sortís una altra vacant, vaig trobar feina en una altra empresa, North, que portava un projecte molt interessant d’ulleres intel·ligents. Igual que Google, North està situada a la ciutat de Kitchener, en una regió que es pot qualificar com la Silicon Valley del Canadà.
Però aquesta etapa va durar poc..
Sí, al cap de només un mes em va trucar Google oferint-me una vacant. Vaig demanar de quedar-me almenys tres mesos a North, per poder acabar algun dels projectes, i després ja vaig entrar a Google. Això va suposar un pas molt important en la meva carrera professional, ja que fins llavors havia estat molt centrat en el desenvolupament d’aplicacions mòbils, i ara em dedico al desenvolupament backend. Treballo a Google Cloud Platform, que és la plataforma que permet que desenvolupadors externs creïn les seves aplicacions sense haver-se de preocupar de mantenir els seus propis servidors. És una branca molt important de l’empresa –genera uns 7 mil milions de dòlars per trimestre– i Google hi està apostant molt fort.
Com és treballar a Google?
És tota una experiència, la llàstima és que vaig entrar en plena pandèmia de la Covid-19, però tot i això és un gran assoliment personal. Estem parlant d’una de les empreses més grans i importants del món a nivell tecnològic i, inevitablement, hi ha molts processos en la feina del dia a dia. Google té desenes d’organitzacions i cadascuna d’elles treballa de manera diferent. Molt sovint les idees i projectes són concebuts dins de l’equip i presentades als directius per a la seva aprovació.
Els beneficis per al personal, són realment com ens els venen?
Hi ha molta llegenda urbana. Sí que tens moltíssims avantatges: tens cantines on pots esmorzar, dinar i sopar, tens gimnàs, tens transport de la porta de la feina a la porta de casa, et paguen la connexió a Internet de casa… És una barbaritat tot el que t’ofereixen, però no tot és gratuït, ja que dedico moltíssimes hores a la feina i, en general, el nivell d’exigència és molt alt. Però és molt interessant perquè et permet conèixer gent molt intel·ligent, tens davant teu una carrera per créixer enorme i, com que és una empresa amb tants serveis diferents, és fàcil poder canviar d’àmbit i fins i tot canviar de país, perquè l’empresa t’ho facilita i t’ho paga tot.
Com et veus en un futur?
Honestament, no veig molt de canvi en el futur més proper. Estic en un molt bon moment professional, al rovell de l’ou de les últimes novetats del sector, liderant un equip de cinc persones i amb moltes oportunitats davant meu. Més enllà, difícil de dir.
Quines creus que són les claus que t’han fet arribar fins aquí?
Persistència, dedicació, sacrifici i tot el bagatge d’experiències professionals viscudes, sens dubte. Per entrar en una empresa com Google, on els estàndards són tan alts, has de tenir la base de la professió molt per la mà, perquè estem parlant de companyies que busquen la perfecció. Jo, tot i l’experiència, vaig dedicar tot un mes a preparar-me per a l’entrevista, 8 hores al dia.
Recomanaries als joves dedicar-se a aquesta professió?
Si mirem l’evolució que hi ha hagut en els darrers 20 anys, clarament veiem que el futur serà, sí o sí, tecnològic. Evidentment, necessitem les altres professions, no tot és informàtica, però molts dels sectors que pensàvem que no serien mai informatitzats, ara ho estan sent, cosa que encara demostra més la necessitat futura de més enginyers informàtics. Així que qualsevol qui opti per aquesta professió no patirà per trobar feina.
Quin consell donaries als actuals estudiants d’Informàtica?
Jo dedico moltes hores a fer de mentor de joves que acaben de sortir de la universitat, i a la gent que està estudiant, jo sempre els dic que “the sky is the limit”, és a dir, que han de ser ells mateixos els que es posin els seus propis límits. Evidentment que cadascú té diferents objectius a la vida i diferents ambicions, hi haurà gent que es quedarà amb la primera feina que trobi i ho trobo perfecte, però crec que és important no sentir-se limitat en cap moment. I també animo tothom a no tirar la tovallola a la primera negativa, ja que és un sector amb molta demanda i molt competitiu, de manera que les entrevistes no són fàcils; cal sacrifici i dedicació. I en el meu cas també hi ha el sacrifici d’haver hagut de marxar de casa, i això poca gent ho entén si no ho viu de primera mà: deixes la família i els amics, comences una vida completament nova, en un país nou, amb una llengua nova, i tot això són afegits. Però també penso que no t’has de sentir malament si decideixes tornar: per mi no és un fracàs, sinó que ho has provat, ho has experimentat, i per molt que tornis, és també un èxit.
Marta Tort