Olympe de Gouges, considerada la primera feminista, va ser condemnada a la guillotina durant el període més radical de la Revolució Francesa. Fou executada a París el 1793, poques setmanes després que la precedís en la visita al mortal cadafal la famosa reina consort reial Maria Antonieta d’Àustria. L’esposa de Lluís XVI ha estat sempre recordada, s’han escrit llibres i fet pel·lícules sobre la seva biografia i el dramàtic final a la guillotina. A Gouges, però, la història la va oblidar durant prop de dos segles.
El seu vertader nom era Marie Gouze. Va néixer a Montauban el 1748. No es coneix gaire cosa dels seus primers anys. Segons uns retrats biogràfics era filla d’un carnisser, uns altres asseguren que son pare es guanyava la vida com a comerciant d’objectes de tocador, per a uns tercers era un artesà… No falten tampoc suposicions que en realitat fou filla extramatrimonial d’algun aristòcrata —s’ha citat com a possible pare al poeta Lefranc de Pompignan— i fins i tot s’ha arribat a escriure que podria haver estat filla no reconeguda de Lluís XV, especulant amb el fet que sa mare —de la qual se sap encara menys que de son pare—, que exercí el servei domèstic en cases de nobles, podria haver servit a palau. En realitat ningú està segur de res. En el que sí hi ha coincidència és en què la família no passava penúries, però estava lluny de ser benestant.
Es coneix també que la joveneta Marie va demostrar tenir una intensa inclinació cap a la lectura. Com era norma en aquell temps, però, no se li va donar un ensenyament reglat. Ni es veia amb bons ulls que una dona s’interessés per la literatura. Les dones no necessitaven estudis ni lectures, simplement. La seva missió a la vida era casar-se i tenir descendència. Res més. I Marie no fou excepció. El seu destí estava escrit des del moment del naixement. Així que tot d’una que entrà en l’edat adequada els pares la posaren en el mercat de jovenetes, en disposició de ser casada.
Les famílies, en especial les burgeses i les que aspiraven a ser-ho, procuraven casar les filles amb homes que tinguessin una bona situació econòmica. Per una banda, perquè així s’asseguraven que la filla tindria igual posició. Per l’altra, perquè d’aquesta manera la dot, que tot aspirant a gendre havia de satisfer al pare de la núvia, podria ser suculenta. El matrimoni era, en fi, una mena de compravenda institucionalitzada de les jovenetes.
Cap als 14 anys Marie entrà en la borsa dels futurs matrimonis. No es coneix com va ser en el seu cas, però en general en els ambients burgesos —i en els aspirants a semblar-ho — se solia organitzar alguna festa o ball de presentació en societat, que era com donar el tret de sortida per rebre peticions per festejar la noia. Més tard, venia el compromís oficial i, després d’un prudencial temps que podia arribar a ser d’un parell d’anys, les noces. Probablement la jove Marie passà per les mateixes fases i finalment els pares la varen comprometre amb Louis Aubry, del qual no se sap res més que comptava amb una desofegada posició econòmica gràcies al càrrec d’oficial d’intendència que ocupava a l’administració provincial.
Després d’anar superant les socialment pautades fases del compromís, la parella finalment va contraure matrimoni quan ella ja comptava amb 16 o 17 anys, el 1765. Al cap de dos anys, fou mare d’un nen. Per desgràcia o per sort de la jove esposa i mare, el marit, Louis, va morir de forma sobtada —no se sap si per malaltia o accident — poc després.
És important ressenyar que en aquell moment —i així seguí essent durant molt de temps— les dones no eren lliures excepte si eren viudes o solteres, quan havien mort els mascles de la seva família que la podien tutelar. Estaven, primer, sota el control estricte del pare —i si faltava, del germà gran o tutor —, que era la figura masculina que havia de guardar la seva honra —virginitat— i entregar-la intacta al futur marit en el moment de les noces. A partir de llavors la dona passava ser del marit. I així seguia essent tota la vida. Les viudes o solteres sense homes en la seva família s’estalviaven ser tutelades. Però, és clar, per això es requeria prou diners com per sobreviure sola, cosa que no passava en la immensa majoria dels casos —d’aquí que moltes, si podien, es tornessin a fermar a un home. O s’entregaven al voluntari tancament entre murs religiosos. O, pitjor encara, tal com passava entre les de classe social més baixa, algunes no tenien altre remei que prostituir-se, com a últim recurs per sobreviure. Però Marie rebé una generosa herència del seu home, que ascendia a uns 70.000 francs. De cop i resposta, la jove —no consta la seva edat exacta en el moment d’enviudar, possiblement 19 anys— es trobà sola amb el fill, lliure i amb una bona posició econòmica. Podia decidir fer el que volgués amb la seva vida.
I el que va decidir fou partir cap a París amb el fill, per dedicar-se a portar una vida entregada a les lletres —la seva gran passió. S’instal·là a la capital francesa en algun moment de just començada la dècada de 1770. Decidida a reiniciar la seva vida, adoptà el nom literari d’Olympe de Gouges. Durant els anys següents, va escriure i escriure, intentant publicar, cosa que assolí el 1780, quan va veure impresos els seus primers relats. A partir d’aleshores va portar a terme una prolífica activitat literària, publicant nombroses obres, sobretot de teatre, com Zamore i Myrza, Lucinda i Cardeni, El matrimoni de Chérubin, L’home generós, El filòsof corregit… La primera citada fou representada, a finals de la dècada, per la Comédie Française amb el títol de L’esclavitud dels negres o el feliç naufragi: es tractava d’una obra abolicionista, un al·legat contra l’esclavitud en uns moments en què molta gent encara la defensava o almenys la disculpava. Sobretot a la cort reial, on no pocs dels seus membres s’havien enriquit amb el tràfic d’éssers humans negres. L’obra li suposà fama i diners però també problemes; de fet fou encausada i passà un poc temps —no se sap quant exactament— a la presó.
A la sortida de presidi es mostrà més convençuda que mai que calia insistir a escriure obres de contingut polític i social. Va publicar sobre la necessitat d’instaurar el divorci, la protecció dels infants inclosos els considerats il·legítims —cosa que escandalitzà força la bona societat —, la reivindicació de la igualtat de drets entre homes i dones…
El 1789 Olympe de Gouges era una dona coneguda, famosa entre cercles intel·lectuals que avui diríem progressistes, provocadora i per això tan admirada com odiada.
Olympe i la Revolució
Quan s’obriren el 5 de maig de 1789 els Estats Generals —el sistema estamental que provenia de l’època medieval — al Palau de Versalles i la burgesia es rebel·là contra el poder absolut reial de Lluís XVI, Gouges, com molts d’altres intel·lectuals, inclús alguns que eren aristòcrates, donà entusiasta suport a les reformes que reivindicava el Tercer Estat —els plebeus: pagesia i burgesia— davant del Primer —aristocràcia—, del Segon —jerarquia del clergat catòlic— i de la monarquia absolutista. Al cap d’un mes, el procés revolucionari s’accelerà quan es liquidaren els Estats Generals per crear en el seu lloc l’Assemblea Nacional Constituent, que el 26 d’agost proclamà la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà.
Gouges aplaudí la reforma i el què suposava la declaració. Però en els següents dos anys caigué en el desencís en constatar que respecte a les dones els reformistes i els revolucionaris no deien res. Les oblidaven tant com ho havia fet l’antic règim. Pensà com podria remoure consciències i el 1791 publicà la Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana. Per primer cop, s’escrivia una proclama d’igualtat de drets entre homes i dones. L’impacte fou considerable. Es va fer encara més famosa del que havia estat: alguns l’admiraven per la seva valentia i pel que defensava, però molts d’altres rebien amb irritació la reivindicació de la igualtat de drets.
A partir d’aleshores, els esdeveniments se succeïren a una gran velocitat. I la Revolució s’anà radicalitzant cada cop més. El gener de 1793, fou executat Lluís XVI —cosa que Gouges criticà públicament— i les potències absolutistes europees decidiren aliar-se per acabar amb la revolució a França. Davant del perill exterior i de les conspiracions interiors contrarevolucionàries, al mes d’abril la Convenció —el Parlament que dirigia la revolució i elegia el poder executiu— creà un nou govern, el Comitè de Salvació Pública, amb poders excepcionals, un dels membres del qual era el famós escriptor, orador, polític i advocat Maximilien de Robespierre, convertit en aquell moment en una de les exaltades veus més conegudes i seguides. El Comitè instaurà entre 1793 i 1794 el règim que serà conegut com el Terror, una forma autocràtica de governar que veia enemics interiors per tot, acusava a tort i a dret d’atacar la Revolució, i qualsevol sospitós —sovint sense cap indici de res, bastava una delació— acabava encausat, condemnat i executat. Molts pocs dels acusats salvaren el coll. Es calcula que el Comitè ordenà l’execució d’unes 17.000 persones després del corresponent judici i que unes 12.000 van ser assassinades sense acusació formal, a les quals s’hauria d’afegir unes 10.000 a 15.000 mortes a les presons per les infames condicions que patien.
Gouges, com s’ha dit, s’havia manifestat en contra de l’execució de Lluís XVI, cosa que ja li valgué l’animadversió dels més radicals. També criticà el Comitè des de tot d’una de ser creat. En aquells moments, Olympe era prou famosa no només com a dramaturga sinó com a autora d’obres polítiques com El príncep filòsof —on exposava la seva reivindicació dels drets de les dones— , L’esperit, Les tres urnes, Un testament polític… i pel suport que donava a una facció política moderada, els girondins, que era profundament odiada pels radicals.
La crítica de l’escriptora contra els excessos del Comitè anà creixent en intensitat fins al punt que publicà diversos escrits atacant directament Robespierre. Com a conseqüència, Robespierre en persona l’acusà, fou detinguda el 20 de juliol de 1793, jutjada i condemnada a mort. Va ser guillotinada el 3 de novembre d’aquell any.
Tant el seu nom com les obres que va escriure s’oblidaren aviat, enmig del caos revolucionari, i, després, durant tot el XIX i bona part del XX el masclisme imperant mai no recobrà l’herència de l’escriptora i activista a favor dels drets de les dones. No fou fins a l’últim tram del segle passat quan, amb l’empenta de les reivindicacions d’igualtat entre les persones, es començà a recuperar l’encara molt poc conegut llegat humanista i feminista d’Olympe de Gouges.
Miquel Payeras
Periodista
Aquest article es va publicar originalment a El Temps