Lourdes Porta Cervós – Professora col·laboradora a la Universitat d’Andorra.
“L’escola ha d’ensenyar a aprendre” Howard Gardner
Amb l’arribada del període de preinscripció per al nou curs escolar, la premsa escrita i les xarxes socials omplen pàgines i pàgines definint l’escola ideal, recollint les demandes de les famílies, de la societat.
Cada vegada més les paraules innovació i noves metodologies hi són presents, i amb elles: treball per projectes, gamificació, espais d’aprenentatge, flipped classroom, ABP…
Però, sense cap dubte, l’aprenentatge basat en projectes n’és l’estrella.
L’aprenentatge a partir de projectes interdisciplinaris ha entrat amb força als centres educatius. L’alumne o bé mestres i alumnes proposen un tema a partir del qual es desenvoluparà tot un procés d’ensenyament-aprenentatge, on les àrees perden significat per si soles, on el currículum s’amplia i modifica des de la cerca activa, on el treball cooperatiu pren protagonisme, on l’avaluació i l’autoavaluació hi troben un lloc rellevant, on els processos són tan o més importants que els resultats.
Construir projectes interdisciplinaris és gairebé sempre un èxit. Els infants es veuen immersos en un treball significatiu i se’n senten protagonistes, en són. El mestre acompanya i obre portes, incentiva, provoca preguntes i respostes. La creativitat, la curiositat, el pensament divergent s’activen i creixen.
Cada nou projecte és un repte. Un repte per als infants, per a les famílies i per als mestres. Per als infants, que construeixen coneixement en grup, gestionen conflictes, comparteixen i prioritzen interessos, participen en l’avaluació… Per a les famílies a les quals hem de saber implicar i oferir espais i eines de documentació. Per a cada mestre que acompanya, que té dubtes, que perd aquella seguretat clàssica del llibre de text o de les fitxes “ben preparades”, o fins i tot la dels llibres de text digitals. Cal valentia, implicació d’equips docents i molta formació.
Un projecte és viu i evoluciona dia a dia, implica motivació, prioritzar continguts, resoldre problemes, modificar espais, compartir interessos, redireccionar propostes, obrir-se a l’entorn… Requereix ments obertes, famílies implicades i informades i equips docents decidits i formats.
M’agrada comparar un nou projecte, d’aula o de centre, amb un trencaclosques en el qual cada peça haurà de trobar la seva mida, forma i encaix. Unes peces seran més grans i importants, les que representen infants, mestres i famílies, però no hem d’obviar-ne la resta: objectius, valors, diversitat, inclusió, context, entorn, espais, temps, recursos materials i didàctics, clima d’aula, avaluació, documentació, previsió de resultat final si és el cas… I cada projecte és diferent i el trencaclosques s’haurà de tornar a compondre i l’èxit radicarà no només en un bon resultat final sinó també en el bon funcionament de tot procés d’encaix.
Segons Carbonell “optar per la innovació i el canvi a l’escola significa actuar per impugnar un accés al coneixement: artificialment fragmentat, sobrecarregat i en gran mesura irrellevant”