Els dies 16 i 17 de novembre el Consell Interuniversitari de Catalunya va celebrar unes jornades formatives i d’intercanvi de pràctiques i experiències en matèria de relacions internacionals en l’àmbit universitari, coincidint amb el desè aniversari de la seva Comissió de Relacions Internacionals.
Les jornades es van celebrar al Palau Centelles, un monument protegit del barri gòtic de Barcelona, construït al segle XV i que actualment acull el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya i l’Institut d’Estudis de l’Autogovern.
L’equip d’internacionalització de la Universitat vàrem tenir l’oportunitat d’assistir-hi en un moment especialment idoni, en què les relacions internacionals a la nostra universitat estan prenent impuls mitjançant l’increment de convenis de mobilitat, l’arribada creixent d’estudiants internacionals i el desenvolupament de l’estratègia d’internacionalització de l’UdA.
El contingut que es va abordar a les diverses ponències i taules rodones va ser molt ampli i va seguir una interessant progressió “de macro a micro”: el debat es va iniciar discutint el significat d’internacionalització a les universitats del segle XXI. Es va destacar la importància de deixar de banda els aspectes més retòrics del concepte per treballar de manera efectiva per la internacionalització com a projecte institucional integrat, en què tots els membres de la comunitat universitària entenguin el valor d’internacionalitzar-se com una eina de millora transversal tant per als seus projectes acadèmics i professionals com per a la institució.
El Dr. Xavier Francesc Grau, com a president de la Comissió de Relacions Internacionals del CIC en va parlar de la importància que les societats siguin cada cop més internacionals i, per tant, les universitats, que han d’estar al servei de les societats, tinguin un component d’internacionalització més gran, més competitives, i per això cal establir objectius mesurables a través d’un conjunt d’indicadors.
Varen emergir dues preguntes que són bàsiques però necessàries per monitoritzar tant la creació com el desenvolupament de qualsevol procés d’internacionalització:
- Per què cal internacionalitzar-se?
- Com es tradueix aquesta voluntat d’internacionalitzar-se en la realitat universitària?
Pel que fa a la primera pregunta, és una obvietat que per a millorar la formació, la recerca i el servei a una societat que cada cop és més global, cal que la universitat s’obri al món i pugui oferir un entorn multicultural, multilingüe i internacional que reflecteixi la realitat canviant que l’envolta. En aquest marc, es va fer èmfasi en la importància d’entendre la internacionalització de la universitat en termes de cooperació més que no pas de competitivitat, especialment quan parlem d’institucions públiques. Més enllà d’avaluar la internacionalització mitjançant aspectes objectivables i quantitatius, com ara la proporció d’estudiants internacionals en una universitat, o la quantitat de formacions ofertes en anglès, cal centrar-se també en els aspectes qualitatius del procés d’internacionalització; en el valor que afegeix a la institució la diversitat cultural i lingüística dels seus membres, el coneixement de segones, terceres i quartes llengües, i l’intercanvi i la cooperació amb altres institucions de tot el món en aspectes de recerca, però també docents, tècnics i administratius.
“In short, internationalization allows us to tap into excellence across the globe”
Alex Bols, http://www.universityworldnews.com
Pel que fa a la segona pregunta que va recórrer bona part del contingut de les jornades, com es tradueix la voluntat d’internacionalitzar-se en la realitat universitària?, es va debatre sobre les diverses potes que fan possible aquesta internacionalització un cop tenim clara la missió i la visió de la institució en aquest terreny. En primer lloc, l’aspecte més visible i evident de la internacionalització de la universitat és la mobilitat dels seus membres. La Dra. Fiona Hunter, directora del Centre for Higher Education Internationalisation (CHEI) a la Universitat Catòlica del Sacro Cuore de Milan, va fer èmfasi en la importància de la mobilitat dels estudiants i en el fet que aquesta mobilitat hauria de ser més inclusiva i menys elitista; hauria de ser una part integral d’un currículum internacionalitzat per a tothom, per la qual cosa les universitats han de disposar dels als ajuts a la mobilitat per tal que tothom hi pugui accedir. D’aquesta manera, l’experta també subratllava la importància que les universitats tinguin els recursos específics i adients per desenvolupar i implementar la seva estratègia d’internacionalització.
La Dora Longoni, directora del Servei de Projectes Internacional al Politecnico de Milano sentenciava:
“Resources are limited, but decisions should be accompanied by resources”.
Hunter va exposar una proposta de model per desenvolupar les estratègies d’internacionalització, que es basaria en quatre grans eixos que es retroalimenten: A. missió, visió i context; B. activitats acadèmiques; C. Suport a les activitats, i la darrera però no menys important, D. La Gestió dels recursos. També va parlar de l’estudi sobre la “Internationalisation of higher education” impulsat pel Parlament Europeu.
La segona pota fonamental per fer realitat la internacionalització a la universitat és l’anomenada internationalisation at home, és a dir, aquells elements que faciliten als membres de la universitat que no fan mobilitat que també puguin beneficiar-se d’estudiar o treballar en un entorn internacional. Entre aquests elements destaquen, d’una banda, la recepció de persones (estudiants, però també professors i personal tècnic i administratiu) per part de la institució, que s’ha d’aprofitar per generar intercanvis i relacions que siguin enriquidores per a tota la comunitat.
També la internacionalització dels currículums, com ara l’oferta de contingut acadèmic en diverses llengües. En aquest àmbit, vàrem poder conèixer accions concretes de diverses universitats per promoure i millorar la internacionalització. Per exemple, el projecte europeu Connect 2.0 impulsat des de la Universitat de Vic, una plataforma creada per dotar de competències interculturals als estudiants abans, durant i després de la seva mobilitat, que es vol externalitzar per totes les universitats a partir del juny 2018; el projecte Onboarding de la UPC, per millorar l’acollida dels estudiants internacionals mitjançant la gamificació amb una app, anomenada “UPC Play”; els premis UdG-Mercuri que s’han començat a lliurar a la Universitat de Girona per promoure la mobilitat, i que premia als centres que més i millor promouen la mobilitat tant outgoing com incoming; o el projecte “Ambaixadors EPSO-UNICAT” que va presentar la Pia Moret per difondre les ofertes de feina i pràctiques ocupacionals a la UE.
En tot aquest procés d’internacionalització, cal un acompanyament molt important d’estratègies de comunicació, de màrqueting així com campanyes de captació d’estudiants internacionals.
Algunes idees que van ser comunes a la major part de les intervencions i que recollim com a take-home messages:
- No hi ha una fórmula vàlida per a totes les universitats per desenvolupar una estratègia d’internacionalització. Aquesta dependrà en gran mesura del model universitari i les dimensions de la institució.
- La internacionalització no és una finalitat, és un mitjà per dotar de competències interculturals i multilingües els membres de la comunitat universitària i per construir una institució que doni resposta a una societat cada cop més global.
- Tradicionalment la internacionalització s’ha centrat en la formació i la mobilitat d’estudiants i investigadors. Cal no oblidar que tota la comunitat ha d’estar implicada en aquest procés per construir una universitat internacional, i fer un èmfasi especial en la formació i la mobilitat del personal administratiu i tècnic de les institucions.
- La internacionalització ha de ser inclusiva i no elitista. Tots els estudiants haurien de poder fer mobilitat com a part d’un currículum internacionalitzat.
- La internacionalització no es fa sola. No n’hi ha prou amb tenir estudiants internacionals a la universitat ni amb facilitar la mobilitat dels estudiants locals. S’han d’oferir eines de suport per dotar de competències multilingües i interculturals a tota la comunitat universitària i promoure que les experiències internacionals siguin significatives.
Per a l’equip d’internacionalització de l’UdA, les jornades van ser molt útils per posar en perspectiva en quin punt som del procés d’internacionalització en relació a altres institucions del territori catalanoparlant, i també per reflexionar sobre el camí que ens queda per recórrer i quins han de ser els recursos i les eines que ens permetin avançar en la construcció d’un procés d’internacionalització que sigui significatiu per a tota la comunitat universitària.
Ens quedem amb una frase de Hunter que resumeix l’esperit d’aquestes jornades:
“Be good not only at teaching, be good also at learning. It’s not what you deliver, or how you deliver it, but what do the students learn. Be sure what you stand for!”.
Seguim!
Equip d’Internacionalització de l’UdA