La Roberta Pannone va acabar el bàtxelor en Administració d’Empreses de l’UdA el juny passat. Tenia el somni d’acabar els estudis amb un semestre de mobilitat a la Xina, però la irrupció de la pandèmia ho va impedir. En lloc de quedar-se amb les ganes de viure l’experiència d’estudiar a l’estranger, la Roberta va decidir, juntament amb tres estudiants més de l’UdA, fer un curs d’estiu virtual al Beijing Institute of Technology (BIT) per acostar-se a la cultura i la llengua xineses. En aquesta entrevista ens explica la seva experiència.
Per què vas decidir fer el curs virtual de llengua i cultura xineses?
El curs passat volia fer un semestre de mobilitat a la Xina, però les assignatures que em quedaven no em coincidien amb les que s’oferien per poder acabar els estudis. A més, després va arribar la Covid i la mobilitat es va dificultar molt. El Servei de Programes Internacionals em va proposar aquesta experiència d’estiu. Com que havia estudiat xinès durant dos anys a l’UdA, vaig decidir que era una bona oportunitat per posar en pràctica els estudis realitzats i em vaig apuntar al programa d’estiu del BIT.
Jo animaria tots els estudiants a viure una experiència internacional; planificar un intercanvi durant el segon o el tercer any o bé apuntar-se a cursos d’estiu virtuals. Són experiències realment interessants per créixer tant personalment com professionalment.
Quin creus que ha estat l’aprenentatge més significatiu que has fet en aquest curs?
Bé, a causa de la situació de la Covid-19 vaig haver de fer el curs en modalitat virtual, però he de dir que va ser una experiència interessant i molt didàctica. Hi havia més de 12 nacionalitats diferents a l’aula i cada dia, a més d’aprendre cultura xinesa, gramàtica i practicar conversa, teníem 35 minuts en què cadascú de nosaltres s’alternava per explicar les particularitats culturals dels nostres països, i em va semblar molt interessant.
Com ha anat l’experiència de l’aprenentatge virtual en una altra universitat? Què diries que es guanya i que es perd amb aquesta modalitat?
És una pregunta molt interessant; en aquests últims mesos ens hem hagut d’adaptar a aquesta manera d’aprendre. Segurament no va ser fàcil al principi, però crec que té el seu costat positiu, com tot. La modalitat virtual és molt funcional, et permet poder estar a qualsevol lloc del món i fer el curs, i sobretot et permet fer més coses al mateix temps. Però l’altra cara de la moneda, la menys positiva, ha estat no poder viure el viatge, les persones, els llocs… de manera presencial.
El que ens ha passat en els últims temps crec que és una possible solució per a la formació que en el futur tindrem a la nostra disposició, però arran d’aquesta pregunta, penso: estem disposats a perdre el contacte humà, el món real, a canvi d’un món d’experiències virtuals més eficients i menys reals? Us deixo a vosaltres la resposta.
Què has après sobre les diferències entre la cultura xinesa i la nostra? I sobre les coses que tenim en comú?
En aquests anys als cursos de xinès de l’UdA, i també en aquest curs d’estiu, he pogut conèixer millor aquesta cultura oriental. És certament una cultura fascinant, molt diferent de la nostra, amb diferents tradicions i una llengua molt allunyada de la nostra. Una de les grans diferències que he apreciat és el sentit de la responsabilitat de l’individu cap a la comunitat en la cultura xinesa, a diferència dels europeus, que som més individualistes i poc inclinats a ajudar els altres. Ells sempre fan el possible per ajudar, ja sigui a un estranger o simplement a un col·lega; són capaços de formar un grup per fer més força, i crec que d’això n’hem d’aprendre molt.
I el terreny comú sens dubte el trobem en el menjar, ja que aquí la cuina xinesa i la japonesa han crescut exponencialment en els últims anys i ells també estimen la nostra cuina. Al capdavall a tothom li agrada tastar coses diferents i crec que la cuina és una bona manera de trencar barreres i acostar-se a una cultura llunyana.
Actualment és imprescindible estar familiaritzat amb la cultura i la llengua xineses per dedicar-se a l’àmbit empresarial?
D’essencial a la vida no hi ha res, però penso que és molt aconsellable, sobretot si vols destacar en el mercat actual, tan competitiu. Certament hi ha grans moviments econòmics entre Europa i la Xina, i conèixer aquesta cultura i la llengua de manera que et permeti comunicar-te és una excel·lent oportunitat tant per a la feina com per a la vida.
Del que has après, digue’ns la frase o la paraula xinesa que penses que et pot resultar més útil en el futur.
He après moltes coses, però segurament em quedaria amb ni hao, que és “hola” en xinès, simplement perquè és la primera paraula que vaig aprendre. I també yi fu, que vol dir “vestits”, ja que m’agradaria dedicar-me a la moda.
A més de fer el curs sobre llengua i cultura xineses, durant el teu pas per l’UdA has participat activament en diverses iniciatives, sobretot en el Buddy Programme (programa d’acollida d’estudiants internacionals). Què t’enduus d’aquestes experiències?
Quan vaig arribar a Andorra fa quatre anys no coneixia ningú, i era la primera vegada que sortia de la meva zona de confort. Tampoc no coneixia gaire la llengua, i he de dir que no va ser fàcil, però en part gràcies al Buddy Programme de l’UdA, que ajuda els estudiants internacionals, em vaig sentir menys sola al principi. Després, els anys següents, vaig continuar participant activament en aquest programa, però aquest cop vaig ser jo qui va ajudar els altres com a mentora. Crec que és important implicar-se amb els altres; no ens hem de tancar, i si podem ajudar algú encara que sigui amb un somriure o un cafè, per què no fer-ho? A més, l’experiència del Buddy Programme em va donar l’oportunitat de conèixer molta gent diferent, d’aprofundir en diferents cultures i també de millorar el meu anglès, així que definitivament m’emporto un record molt positiu i ric d’aquesta experiència.
Per acabar, canviem de tema: després del teu pas pel BAE de l’UdA, ara comences un màster en ‘fashion management’ a París. Explica’ns el per què d’aquesta decisió i què esperes aprendre al màster.
Com tothom, quan tenia 18 anys em vaig preguntar quin era el meu objectiu en l’àmbit laboral. A aquesta edat no és fàcil triar el teu camí, però vaig apostar per les meves inclinacions, que eren viatjar i ser una mica líder. Vaig decidir començar una carrera en Administració d’empreses a l’estranger. Com que sóc italiana i m’apassiona la moda, vaig voler conciliar aquesta passió amb el que estava estudiant. Contràriament al que es pensa, Administració d’empreses no és només comptabilitat i matemàtiques. La meva assignatura preferida va ser màrqueting i comerç internacional. Crec que és una carrera de 360° que et permet orientar-te a allò que més t’agrada sense problemes per trobar feina ràpidament.
Amb aquesta idea vaig començar a buscar pràctiques en una empresa de moda i vaig trobar unes pràctiques en el back office d’una coneguda empresa italiana de joieria a Espanya, on vaig estar tres mesos. Va ser una experiència increïble, vaig aprendre moltíssim i vaig entendre que aquell era el meu camí. Així, al juny, quan vaig acabar a l’UdA vaig candidatar-me a una de les millors universitats italianes de moda a París per fer un màster. Per què París? Perquè trio sempre les coses més complicades, m’agrada posar-me a prova i conèixer món. Van acceptar la meva sol·licitud i també em van donar una beca per mèrits. Ha estat un assoliment molt gran per a mi perquè crec que demostra que si fas el que t’agrada i t’hi esforces, els fruits acaben arribant.
Servei de Programes Internacionals
